TOP
NINGÚ MORIRÀ DESPRÉS DE MI DE JULIA IRANGO. FOTO DE PAU GAYA

1. #DiariMigrats: NINGÚ MORIRÀ DESPRÉS DE MI DE JULIA IRANGO

Companyía: Julia Irango. Espai Inestable. Data d’estrena: 11 de Novembre de 2021. Data de la crítica: 12 de novembre de 2021.

Julia Irango és un valor jove de la dansa contemporània valenciana que porta uns anys donant-nos moltes alegries. Té Julia un estil molt particular, excessiu, dramàtic i hiperbòlic que no troba paral·lelisme en cap de les seues companyes de generació, potser perquè ha estat en contacte amb altres influències com ara María Martínez Cabeza de Vaca o Guillermo Weickert, creadores que posen tota la carn a les seus obres i no tenen por a allò grotesc. És molt estimulant trobar ballarines joves que no fan servir els llenguatges dominants de l’escena actual (el Gaga, el Kova…) i que busquen, amb les seues capacitats, una manera personal de moure’s. I Julia fa temps que l’ha trobada.

A aquesta peça, Julia explota totes les seues habilitats expressives, amb una presència que no necessita de massa coses al voltant. Aquesta vegada, però, si que es rodeja de una escenografia plena d’elements. Potser és la influència del seu company, Jorge Nieto. Els xics només porten problemes i coses, els agrada omplir els espais amb objectes i moure’ls. El perill ve quan els objectes demanen atenció i la resten d’allò que Julia proposa. Com quan una amiga teua vol contar-te una història en mig d’una revetlla, i tu l’escoltes perquè estàs entrenada, però et costa perquè el teu voltant està ple d’estímuls. A l’escena hi ha de tot. Consoladors amb el seu propi soroll i moviment, bidons que es mouen també, un material que penja del sostre i que es derrueix per l’acció del calor, roba i sabates, un bastó, una escala, perruques, una pantalla que canvia de material, un llençol amb objectes perlejats que no acabem de saber que és… i tot això es relaciona constantment amb el moviment de Julia. Apostar per l’espai ple és arriscat, toca donar-li a tot el seu moment i tractar d’oblidar-ho quan no aporta res més. Algunes de les coses son molt necessàries: el llençol amb la imatge de la verge participa de la peça al principi i al final, però moltes altres coses tenen un paper tan curt que potser s’haurien de repensar.

El moviment de Julia, la presència del seu cos, de la seua dansa, necessita d’una major concreció a les diferents escenes. Les transicions es resolen amb l’abandonament de l’estat físic i expressiu anterior sense experimentar com una cosa es transforma en la següent. La corporalitat desplegada manté motius al llarg de la obra i potser s’haurien d’inventar de nous. Això també és una aposta dramatúrgica, però comporta una sèrie d’inicis que posen una línia divisòria massa forta. I torne a insistir en que cap altra ballarina jove pot presentar una paleta expressiva com Julia, capaç de transformar-se en un ésser sense rostre, nu i incapaç d’alçar-se i de seguida passar a cantar per Raphael.

La peça curta presentada l’any passat tenia tota la força de Julia com a protagonista i l’experiència va ser tan forta que enguany Julia està dins del festival presentant aquesta peça llarga, a més de gaudir d’altres beneficis. I aquesta elecció és molt merescuda. Ningú morirà després de mi, aquesta versió, només necessita d’una Julia més conscient de tots els elements que l’acompanyen. Tractar-los com a companys d’escena, donar-los el seu temps si és que el demanen o guardar-los quan ja no fan res més que ocupar lloc. Trobar una manera específica de moure’s a cada escena, afilar els elements coreogràfics i continuar confiant en la seua fortíssima interpretació. El trasterio li dóna a la peça una personalitat molt concreta, la fa peculiar i intensa. Ara toca estar a la altura de tot allò que s’ha desplegat. I Julia és capaç d’això i de moltíssim més.

Direcció i interpretació: Julia Irango i Jorge Nieto; Coreografia: Julia Irango; Escenografia: Jorge Nieto; Assistent de direcció i coreografia: Itziar Barriobero; Producció: Mónika Vázquez i Gina Aspa; Cap tècnic: Miguel “Zas” Pardo

Perfil del autor
Santi de la Fuente

Licenciado en Historia del Arte (más Certificado de Aptitud Pedagógica), Máster en Gestión de Artes Escénicas y titulado superior de Danza por la Facultad de las Artes de Altea. Desde 2004, codirige la compañía La Coja Dansa junto con Tatiana Clavel. La compañía ha estado presente en festivales de toda España y en Egipto, Francia, Alemania, Brasil, República Checa, Portugal o Marruecos. Sus obras han participado en circuitos como el de la Red de Teatros Alternativos y en programas como Danza a Escena. También gestiona la Asociación A Contar Mentiras dedicada a la pedagogía y al apoyo de compañías de danza contemporánea. Desde 2014 es profesor en el Conservatori Superior de Dansa de València.

Licenciado en Historia del Arte (más Certificado de Aptitud Pedagógica), Máster en Gestión de Artes Escénicas y titulado superior de Danza por la Facultad de las Artes de Altea. Desde 2004, codirige la compañía La Coja Dansa junto con Tatiana Clavel. La compañía ha estado presente en festivales de toda España y en Egipto, Francia, Alemania, Brasil, República Checa, Portugal o Marruecos. Sus obras han participado en circuitos como el de la Red de Teatros Alternativos y en programas como Danza a Escena. También gestiona la Asociación A Contar Mentiras dedicada a la pedagogía y al apoyo de compañías de danza contemporánea. Desde 2014 es profesor en el Conservatori Superior de Dansa de València.

Post a Comment