TOP
©LauraCarbonell_Raquel Azpeleta

MIRADA DE TENA BUSQUETS

L’ALTRA BANDA DEL MIRALL

Una flor, el festival Panorama de Olot y las agentes culturales que no están en primera línea pública y, sin embargo, se llevan los primeros golpes de la línea de barricada. Tena Busquets nos cuenta cómo fue su especial dispositivo escénico, en el Festival Panorama de 2011, como generador de nuevas perspectivas hacia la gestión artística. Haciéndonos dudar de si realmente los que están detrás de las teclas y de las bambalinas son (más) artistas…

Andrea, per culpa del David, diu:

Per a aquest número m’agradaria donar veu a tots aquells agents culturals que són cabdals perquè la cultura i, concretament, les arts escèniques funcionen… Tècnics, gestors, distribuïdors, mediadors, comunicadors… I tants d’altres. David em comentar aquesta “performance” que duguereu a terme al festival Panorama. Em semblaria molt interessant que contares aquesta experiència -amb una introducció breu sobre el teu recorregut-, acompanyada d’imatges, vídeos o altres elements multimèdia que tingueres a l’abast. 

Vale. Dic que si perquè tinc un molt bon record d’aquella experiència. Dic que si perquè les meves neurones comencen a produir sinapsis i tot lliga: Red Escénica, València, Losquequedan, Vicent, David i la proposta de l’Andrea de parlar dels agents culturals que no estan a primera línia pública.

I dic que si, sobretot, perquè cada primavera, des de fa més de 10 anys,  a casa meva, floreix una preciosa d’un rosa fúcsia espectacular. Ho entendreu més endavant, això.

Però començo pel principi.
PANORAMA (no és un altre festival, és el festival d’allò altre) va néixer l’octubre del 2002 amb una clara voluntat d’ocupar un espai dedicat a les arts escèniques més innovadores, transgressores i experimentals. Es va mantenir durant 10 anys com un fenomen multidisciplinari on podien tenir cabuda els gèneres més diversos, amb preferència pels més desdibuixats, i també pels creadors més indisciplinats.

El festival va anar evolucionant amb la intenció de dotar als creadors contemporanis d’eines i espais per a desenvolupar el seu treball, intentant donar cabuda a totes aquelles propostes frontereres, inclassificables, etc. que no trobaven el seu lloc en les estructures establertes, i esdevenint una opció creativa alternativa davant la comercialitat i el poc risc que caracteritzaven la majoria de les propostes artístiques i escèniques del moment.

PNRM2010

En la seva voluntat de significar-se com un referent d’ús creatiu de l’espai local, amb vocació de projecte internacional, i de vincular el lloc amb la creació contemporània, en l’edició de 2007 el festival es va plantejar la seva ubicació conceptual de forma més concreta: la relació del fet creatiu amb el seu entorn i amb l’entorn dels seus receptors.

És per això que el festival va adoptar la llegenda el lloc on visc.

http://www.pnrm.net

L’edició del 2010, on va tenir lloc l’experiència que us explicaré, va ser una de les més espectaculars i la penúltima, ja que el 2011 vam celebrar la fi del projecte amb un format de festival radical: vam convidar als olotins i olotines i visitants a pujar dalt del volcà Montsacopa, al centre de la ciutat, i des d’allà contemplar-la durant 60 minuts, veient el desenvolupament de 60 accions…. però això és un altre article!

Torno a l’edició del 2010:

Quina edició més bonica! De les primeres vegades que la carpa de Baró d’Evel travessava els Pirineus, l’Àngels Margarit recuperant el solo per habitació que havia ballat en hotels de grans ciutats de tot el món, en Jordà movent a tot el públic damunt grades en el seu Circo de la Penas, la sortida del sol des del volcà Montolivet amb Nilo Gallego, l’emocionant viatge en solitari pel conte d’Hansel i Grettel de la mà dels Trickster, els Circolando plantant arbres a la platea del Teatre Principal… ara em ve una certa nostàlgia, sobretot perquè penso que avui seria molt i molt difícil repetir una programació així.

Però el que us he de contar va passar el primer dia i va ser per culpa de Vicent Arlandis.

En diciembre del año pasado (2008) estrenamos en la sala Manantiales BORRÓN#8. Esta pieza se llama así porque la propuesta que habíamos lanzado a Teatres de la Generalitat para pedir la subvención llevaba ese título. Después de varios meses barajando la manera de abordar el trabajo y buscar espacio y fecha para estrenar  nos encontramos, una vez más como cada año, con toda la normativa , muchas veces incoherente con los procesos de creación, que tenemos que soportar para poder optar a las subvenciones. Así que decidimos recoger todas esas reglas  y requisitos y trabajar a partir de ellos y no a pesar de ellos.  El resultado es BORRÓN#8.

Quan ens proposen aquesta peça hilarant, que el que feia era explicar a l’espectador i amb la seva complicitat, com s’aconsegueixen els diners de les administracions per a portar a terme un projecte artístic, l’equip de PNRM pensem que també seria interessant mostrar al públic, a la ciutadania, què més passa al voltant de qualsevol peça: qui la produeix i la ven, qui la programa, qui en fa una crítica i qui ho transporta al terreny de la teoria escènica, i així tancar el cercle. I aquí sorgeix L’altra banda del mirall, un dispositiu escènic que volia, a partir d’una peça escènica, explicar-ne el context.

I sense cap mena de dubte, se’ns acut que la Margarida Troguet, al capdavant del Teatre de l’Escorxador de Lleida, era qui millor podia explicar què fa una programadora i per què. No ens vam equivocar! Ella, la Carme i la Marta, tot l’equip del Teatre, van portar fins i tot escenografia per a fer la seva intervenció: una cuineta de joguina per explicar que cal combinar ingredients i receptes vàries per a confegir una bona programació, i també pissarres i exels i calendaris. Aquí vam aprendre i vam incorporar una de les moltes frases famoses de la Margarida: programar un equipaments escènic municipal va més enllà de comprar un espectacle a la capital i llavors vendre’l a trossets/entrades en els nostres teatres de “províncies”; programar és cuinar a foc lent, aprenent de receptes antigues i innovant amb els ingredients!

I se’ns acut que qui fa teoria escènica interessant és en Quim Pujol. No ens vam equivocar. Després del seu crítico con peluca i del seu performer en zapatillas, ens va delectar amb el seu teórico en tanga, i vam aprendre que es pot parlar fins i tot de Heidegger vestint només un tanga de lleopard, si això (parlar de Heidegger i vestir un tanga de lleopard) es fa amb solvència, tal i com  ho va fer el Quim.

I se’ns va acudir de proposar-li al Santi Fontdevila, un crític dels importants, d’un mitjà important, que expliqués com es fa la feina d’un crític d’espectacles, i aquí ens vam equivocar una mica, no tan en l’elecció del personatge (era un dels pocs crítics importants a nivell nacional que s’havia ocupat de PNRM) com en no haver fet amb ell una feina de producció prèvia, sobretot pel que va fer a la durada de la seva radical i una mica alcohòlica intervenció.

I, ara ve la preciosa. No podíem pensar en una productora/mànager/ venedora que no fos la Marta Oliveres. A ella li vam demanar que ens expliqués com es ven un espectacle i el què cal treballar amb el seu/seva creador/a des de que el pensa fins que ella en parla amb una programadora com la Margarida. Ens ho va explicar i ens va fer riure amb el seu interminable anecdotari, fent que prengués sentit allò que tants cops hem sentit sobre “acompanyar l’artista”. I va incorporar com a extra en la seva peça escènica al David Márquez, i entre els dos, em van parar un parany: vaig acabar jo a l’escenari entrevistada en directe, explicant si fa no fa això que us acabo de contar, com havíem imaginat tota aquella proposta escènica i per què. Per a fer-se perdonar, encara damunt l’escenari, em van regalar una petita preciosa que avui, com cada primavera, fa esclatar un parell o tres de flors d’un rosa fúcsia estrident que em recorden aquella vetllada.

PNRM2010

Aquella vetllada, aquell dispositiu escènic, aquella proposta performativa, digueu-li com vulgueu, resulta que la recorda molta gent. Diria que la majoria de persones humanes que érem allà aquella nit i que vam sentir-nos molt més a prop de creadors, programadores, crítics, teòrics, productores i mànagers. I ens vam entendre totes una mica més, ens vam comprendre millor i ens vam sentir còmplices i complementàries, i com  que formàvem part d’un mateix univers. Ha esta un plaer continuar aprofundint i treballant en aquesta línia.

De tan en tant, algú que hi era com a públic me’n parla; de tant en tant, algú que hi va prendre part, vol que en parlem.

http://pnrm.net/pnrm10/index.html

Perfil del autor
Tena Busquets i Costa

Llicenciada en Història de l’ Art i Màster en Gestió Cultural. Postgrau en Teoria i Crítica Teatrals.
Coordinadora (1999-2004) del Postgrau i el Màster en Gestió Cultural de la Universitat de Girona.
Des de 1995, responsable d’arts escèniques d’OlotCultura, des d’on fa la direcció artística de la programació estable del Teatre Principal d’Olot i dels festivals Panorama (2002-2011) i Sismògraf (a partir del 2009), així com del projecte circAolot.

Llicenciada en Història de l’ Art i Màster en Gestió Cultural. Postgrau en Teoria i Crítica Teatrals. Coordinadora (1999-2004) del Postgrau i el Màster en Gestió Cultural de la Universitat de Girona. Des de 1995, responsable d’arts escèniques d’OlotCultura, des d’on fa la direcció artística de la programació estable del Teatre Principal d’Olot i dels festivals Panorama (2002-2011) i Sismògraf (a partir del 2009), així com del projecte circAolot.

Post a Comment